diumenge, 8 de maig de 2011

divendres, 15 d’abril de 2011

LA CONJETURA DE PERELMAN. Desxifrant al major geni matemàtic viu.

Cabell despentinat, barba poblada, ungles llargues, mirada reconcentrada, a voltes perduda, roba vella,...Qui es trobe amb aquest personatge pel carrer segurament pensarà que és un simple indígena. A ningú li passaria pel cap que aquest home desarreglat és un geni, el major matemàtic dels últims temps.

Grisha Perelman- el seu nom és Grigori, però ell sempre ha signat amb el seu diminutiu rus-, que quan era un nin, va ser entrenat per guanyar i rebre premis, a partir d'un cert moment els rebutjarà tots. Què va fer que comencés a negar-se a acceptar distincions, als ulls de tot el món merescudes, i comencés a tallar relacions i a tancar-se amb ell mateix?

Grisha va ingressar l'any 1976- amb 10 anys acabats de fer -en el cercle de matemàtiques que funcionava en el Palau de Pioners de Leningrado. Va arribar sabent ja tocar el violí, instrument que també havia estudiat la seva mare, que era professora de matemàtiques en una escola.
El seu mestre allí, Serguéi Rukshín, recorda que Grisha no era el més brillant ni el millor a les competicions. I no ho va ser fins passats uns anys. Era bo, talentós, i a diferència de la majoria dels seus companys, es mostrava tranquil i callat.  Inclús per a solucionar els problemes era introvertit; pràcticament no escrivia res previ, no feia càlculs al paper, tot ho analitzava mentalment fins que trobava la solució.

Als 14 anys, Grisha va entrar en el col.legi especialitzat en física i matemàtiques. El professor d'aquesta classe de superdotats va ser Valeri Rízhik, que recorda que Perelman seia al fons de la classe, mai parlava excepte quan veia una errada en les demostracions que els seus companys feien a la pissarra; llavors, tan sols aixecava la mà i els corregia. Era un jove que es prenia les regles al peu de la lletra, i per això mai es distreia.

Malgrat  les seves excentricitats i de la seva dificultat per a comunicar-se amb els altres, Perelman va seguir la seva carrera matemàtica amb relativa normalitat a la Facultat de Matemàtiques de Leningrado. Gràcies a la seva mare, els seus professors i els seus entrenadors, va ser com va poder acabar i obtenir el doctorat, guanyar beques a l'extranger, donar conferències i ensenyar.

Als 29 anys , la Universitat de Princeton  (EEUU) va mostrar interès per donar-li feina com a professor, però ell es va negar a presentar el seu currículum. No el van acceptar i amb el temps ho lamentarien.

Grisha pareix haver desenvolupat una al.lèrgia als premis a mitjans dels anys 90. Tot apunta a que va començar a irritar-li la idea de que una altra persona puguès jutjar el seu treball, quan ell es considerava ja el millor del món. A més a més, vivia baix una enorme autoexigència, que li portava a considerar que no era mereixedor de cap premi.

Al 1996 comença a aïllar-se de la comunitat científica i deixa de contestar als correus electrònics dels seus amics nord-americans  i passa de discutir els seus projectes.
A partir d'aquest moment ningú sabia en què estava treballant Perelman, encara que segurament va ser quan va començar a desenvolupar la conjetura de Poincaré.

El 2 de novembre de 2002, el matemàtic nord-americà Mike Anderson va rebre un correu de Perelman on es tractava la demostració de la conjectura de Geometrització i la de Poincaré, encara que ell no ho especificava. Anderson va llegir el treball i va comprendre la seva importància i va convidar a Perelman a EEUU, per a que expliqués el seu treball, cosa que per a la seva sorpresa, va acceptar. Un any més tard, el 10 de març de 2003, Perelman va penjar a la xarxa la segona part del seu treball i el 17 de juliol de 2004, va penjar la tercera i última part.

El fet que Grisha pengés la seva prova a Internet i es negués a publicar-la en una revista especialitzada va impulsar una ampla discussió sobre el seu treball. Alguns matemàtics van exercir la tasca d'explicar els treballs de Perelman però també van haver d'altres que van tractar d'autoproclamar-se com als vertaders autors de la solució.

La desil.lusió en el món dels matemàtics- que ell imaginava perfecte i pur, perquè és el món que s'ocupa de la ciència més exacta, on les coses són o vertaderes o falses i no hi ha una posició intermèdia entre els dos extrems- va anar creixent quan va tornar d'EEUU, al temps que va anar augmentant el seu aïllament. Fins que en desembre de 2005 va renunciar al seu lloc a l'Institut Steklov, on treballava i va anunciar que abandonava les matemàtiques.